divendres, 13 d’agost del 2010
dilluns, 9 d’agost del 2010
divendres, 30 de juliol del 2010
Petó d'estiu
Que què és un petó d'estiu? Ves per on! T'ho hauré d'explicar?
Un petó d'estiu te'l pots trobar fàcilment a l'ombra, sota una porxada, refrescat per una dutxa després d'un dia de sol i platja. Potser per això, quan passa deixa un flaire endolcit d'orxata i aftersun... Però no tots els petons d'estiu són iguals, no, ni tenen el mateix gust, ni fan la mateixa olor.
Els de principi de temporada, per exemple, a finals de juny, són sucosos com els préssecs d'aigua i tenyeixen boca i llengua del color intens de la cirera picota. Són alegres i enjogassats, a diferència dels de setembre, que són, com el temps, imprevisibles i impetuosos. Aquests s'amaguen pels portals per arrecerar-se dels xàfecs, t'enxampen encara amb xancletes i et xopen fins el moll de l'òs. Són petons robats, amb pressa, a contra-rellotge, per por de no saber si, quan s'acabi la calor, s'acabaran també els petons.
Però després te n'adones de que també n'hi han, de petons de tardor, pausats i deliciosos, que busquen escalfar el cos quan els vespres ja refresquen i al llit trobes a faltar un llençol, o una vànova. I vindran també els petons d'hivern, amb regust de mentol i eucaliptus, que no fan olor (és clar, amb el nas tapat!) però abriguen i embolcallen com el més càlid dels jerseis.
Dels petons de primavera... què t'he de dir! Neguitegen i fan pessigolles, des dels dits fins al melic, i esclaten a la boca com sidral o "petazetas". S'obren com flors de nit, amb un badall lent de color mandarina que et pica l'ullet, somrient.
De petons sempre n'hi han, tots els dies i tot l'any. Volen lliures, passen ràpids de vegades, o bé se't queden enredats als cabells i a la memòria si són d'aquells d'enamorats. Hi ha qui els cull i els atresora entre les fulles d'un llibre estimat; i hi ha qui els deixa passar, com si fossin núvols per damunt del mar.
Un petó d'estiu te'l pots trobar fàcilment a l'ombra, sota una porxada, refrescat per una dutxa després d'un dia de sol i platja. Potser per això, quan passa deixa un flaire endolcit d'orxata i aftersun... Però no tots els petons d'estiu són iguals, no, ni tenen el mateix gust, ni fan la mateixa olor.
Els de principi de temporada, per exemple, a finals de juny, són sucosos com els préssecs d'aigua i tenyeixen boca i llengua del color intens de la cirera picota. Són alegres i enjogassats, a diferència dels de setembre, que són, com el temps, imprevisibles i impetuosos. Aquests s'amaguen pels portals per arrecerar-se dels xàfecs, t'enxampen encara amb xancletes i et xopen fins el moll de l'òs. Són petons robats, amb pressa, a contra-rellotge, per por de no saber si, quan s'acabi la calor, s'acabaran també els petons.
Però després te n'adones de que també n'hi han, de petons de tardor, pausats i deliciosos, que busquen escalfar el cos quan els vespres ja refresquen i al llit trobes a faltar un llençol, o una vànova. I vindran també els petons d'hivern, amb regust de mentol i eucaliptus, que no fan olor (és clar, amb el nas tapat!) però abriguen i embolcallen com el més càlid dels jerseis.
Dels petons de primavera... què t'he de dir! Neguitegen i fan pessigolles, des dels dits fins al melic, i esclaten a la boca com sidral o "petazetas". S'obren com flors de nit, amb un badall lent de color mandarina que et pica l'ullet, somrient.
De petons sempre n'hi han, tots els dies i tot l'any. Volen lliures, passen ràpids de vegades, o bé se't queden enredats als cabells i a la memòria si són d'aquells d'enamorats. Hi ha qui els cull i els atresora entre les fulles d'un llibre estimat; i hi ha qui els deixa passar, com si fossin núvols per damunt del mar.
dimarts, 13 d’abril del 2010
Què fer quan la qüotidianeitat se't menja i et fa sentir miserable?
Fàcil! Només cal aixecar els ulls i mirar el cel!
Fa unes setmanes, el Museu Americà d'Història Natural va penjar a la web aquest espectacular video, una reconstrucció informàtica que mostra un "viatge" des de la superfície de la Terra fins els límits de l'univers conegut. No es tracta d'una recreació "artística" realitzada amb criteris estètics, sinó d'una autèntica reconstrucció, peça a peça, de tot allò que sabem sobre l'univers en que vivim. Tot, des de les trajectòries dels satèl·lits que orbiten la Terra, fins la posició de totes les estrelles, galàxies o llunyaníssims quàsars, es basa exactament en les dades que tenim sobre cadascún d'aquests objectes.
En total, el treball compren gairebé un milió de galàxies i més de 120.000 quàsars. El viatge, que comença a l'Himalaia, acaba en el mateix límit del que podem observar amb els instruments més potents de que disposem, els ecos del Big Bang, a 13.700 milions d'any llum de distància, i serveix per a que ens adonem, d'una forma directa i visual, de com d'insignificantement petit és el nostre món, fins i tot la nostra galàxia, si el comparem amb tota la immensitat de l'univers.
És reconfortant saber-ho, si més no...
Fa unes setmanes, el Museu Americà d'Història Natural va penjar a la web aquest espectacular video, una reconstrucció informàtica que mostra un "viatge" des de la superfície de la Terra fins els límits de l'univers conegut. No es tracta d'una recreació "artística" realitzada amb criteris estètics, sinó d'una autèntica reconstrucció, peça a peça, de tot allò que sabem sobre l'univers en que vivim. Tot, des de les trajectòries dels satèl·lits que orbiten la Terra, fins la posició de totes les estrelles, galàxies o llunyaníssims quàsars, es basa exactament en les dades que tenim sobre cadascún d'aquests objectes.
En total, el treball compren gairebé un milió de galàxies i més de 120.000 quàsars. El viatge, que comença a l'Himalaia, acaba en el mateix límit del que podem observar amb els instruments més potents de que disposem, els ecos del Big Bang, a 13.700 milions d'any llum de distància, i serveix per a que ens adonem, d'una forma directa i visual, de com d'insignificantement petit és el nostre món, fins i tot la nostra galàxia, si el comparem amb tota la immensitat de l'univers.
És reconfortant saber-ho, si més no...
dimecres, 31 de març del 2010
I AIXÒ ÉS TOT?
Doncs apa, ja està, ja tinc un blog. I ara què? A escriure tonteries, no? De veritat creies que aqui hi bolcaria tots els meus pensaments i reflexions sobre la vida, la mort, l'amor i el desamor? No, home, per això ja tinc el bloc, d'espiral i paper quadriculat, que escric i rellegeixo sovint -només jo- i que amago entre el matalàs i el canapé, a estalvi de mirades tafaneres.
I doncs, per què un blog? Calia? No, segurament que no calia, però són tantes les coses que no calen que ja no em vé d'aqui. Deia Gandhi: "Necesitar poco y desear aún menos"...
Però, a més, no em negaràs que té el seu morbo, això d'escriure intimitats d'una manera pública, contradictòriament desitjant que no et descubreixin entre els mil·lions d'internautes que, avorrits com tu, exposen les seves vergonyes al ciberespai sense que ningú els hi pari atenció. És una mica com fer l'amor a la planta perfumeria del Corte Inglés sense que t'enxampin o, pitjor encara, com l'exhibicionista que s'obre la gavardina davant d'una invident que passa de llarg. És un bon bany de modèstia, saber que a ningú l'interessa la teva opinió de res.
Ah, i que em perdonin els bloggers a qui sí els llegeix algú!
POLS D'ESTRELLES
He llegit que en el primer segon de la creació de l'univers va néixer la gravetat i les demés forces que governen la física. En menys d'un minut, l'univers ja tenia un mil·lió de milers de mil·lions de kilòmetres d'amplada i seguia creixent... la temperatura era de 10.000.000.000 de graus, suficient per a iniciar les reaccions nuclears que van crear els elements més lleugers, hidrògen i heli, principalment, amb una miqueta de liti (un àtom de cada 100.000.000). En tres minuts ja teniem el 98% de tota la matèria que hi ha o que arribarà a haver.
I aquest pensament em reconforta, perquè em fa conscient de la meva -la nostra- insignificància i em demostra, CIENTÍFICAMENT, que tots estem fets del mateix material, tots som pols d'estrelles.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
