divendres, 30 de juliol del 2010

Petó d'estiu

Que què és un petó d'estiu? Ves per on! T'ho hauré d'explicar?

Un petó d'estiu te'l pots trobar fàcilment a l'ombra, sota una porxada, refrescat per una dutxa després d'un dia de sol i platja. Potser per això, quan passa deixa un flaire endolcit d'orxata i aftersun... Però no tots els petons d'estiu són iguals, no, ni tenen el mateix gust, ni fan la mateixa olor.

Els de principi de temporada, per exemple, a finals de juny, són sucosos com els préssecs d'aigua i tenyeixen boca i llengua del color intens de la cirera picota. Són alegres i enjogassats, a diferència dels de setembre, que són, com el temps, imprevisibles i impetuosos. Aquests s'amaguen pels portals per arrecerar-se dels xàfecs, t'enxampen encara amb xancletes i et xopen fins el moll de l'òs. Són petons robats, amb pressa, a contra-rellotge, per por de no saber si, quan s'acabi la calor, s'acabaran també els petons.

Però després te n'adones de que també n'hi han, de petons de tardor, pausats i deliciosos, que busquen escalfar el cos quan els vespres ja refresquen i al llit trobes a faltar un llençol, o una vànova. I vindran també els petons d'hivern, amb regust de mentol i eucaliptus, que no fan olor (és clar, amb el nas tapat!) però abriguen i embolcallen com el més càlid dels jerseis.

Dels petons de primavera... què t'he de dir! Neguitegen i fan pessigolles, des dels dits fins al melic, i esclaten a la boca com sidral o "petazetas". S'obren com flors de nit, amb un badall lent de color mandarina que et pica l'ullet, somrient.

De petons sempre n'hi han, tots els dies i tot l'any. Volen lliures, passen ràpids de vegades, o bé se't queden enredats als cabells i a la memòria si són d'aquells d'enamorats. Hi ha qui els cull i els atresora entre les fulles d'un llibre estimat; i hi ha qui els deixa passar, com si fossin núvols per damunt del mar.